Toni Font (Pollença, 1977) assegura que quan treballa
s'ho demana sovint: "On és la meva llibertat?". Tal vegada aquest és el
motiu que l'ha duit a titular l'exposició que avui vespre inaugura a la
galeria Joan Melià d'Alcúdia amb un significatiu Estudis de la llibertat .
Confessa l'artista que és en les coses més properes on troba l'espai de
llibertat que necessita: "Treballar a foravila, llaurar, collir una
figa, la família, els xics, estar en plena natura o amb una barqueta, és
on em trob a mi mateix. Això s'assembla molt al que cerc a través de la
meva obra".
De fet, les pintures, els dibuixos i les escultures
que ara exhibeix a Alcúdia (fins a finals de gener) tenen la senzillesa
que traspuen aquestes paraules. El traç surt lleuger i espontani per
dibuixar unes figures gairebé esquematitzades, moltes vegades només
perfilades i intencionadament primàries. Fetes d'un sol traç. Recullen,
això sí, el domini que Toni Font té de l'expressió gràfica. Però
l'artista, com succeeix sovint, sembla no voler-se conformar amb allò
que sap fer. Segurament per aquest motiu acaba per retxar-ne una part i
de deixar que aquests dibuixos de petits animals o figures humanes
acabin en una gran taca informe.
En aquest sentit, una de les característiques més
notables d'aquesta sèrie d'obres és la reunió, sobre un mateix paper o
en un sol exercici escultòric, de la figuració i l'abstracció, com dos
llenguatges que, en el seu cas, no resulten antagònics, sinó que es
complementen encara que no es pugui afirmar que hi apareixen mesclats.
Ocupen cadascun el seu espai. I gairebé sempre un comença on l'altre
acaba, fins al punt que l'espectador es pot demanar si el dibuix sorgeix
de la taca de pintura o si, contràriament, aquell traç destre que
perfila una figura acaba en una gran taca que aconsegueix esborrar-la.
Especialment notori és aquest fet en les escultures presents a la
mostra a la galeria Joan Melià. En formats més aviat petits i
manejables, un altre pic la figura acaba o sorgeix d'una massa sense
forma, d'un rudimentari o casolà pot de pintura o, simplement, d'una
superfície matèrica. En tots els casos, és una escultura molt tocada que
permet veure com treballa la mà de l'artista.
A
diferència de treballs anteriors, en aquesta ocasió, Toni Font ha deixat
de banda el color per realitzar una sèrie en un marcat contrast de
blanc i negre, amb pocs matisos de gris. De fet, aquests només apareixen
en unes pintures del tot impetuoses, irracionals i absolutament
abstractes, com si l'artista necessitàs, en aquest camí de recerca de la
pròpia llibertat, desfer-se fins i tot d'una línia, d'un dibuix que
està de natural entre els seus dominis.
No hay comentarios:
Publicar un comentario